Victimisme: quan la ferida es converteix en identitat

Una reflexió des del meu nou àlies aquests dies: Nom Tonteries, Cognom Les Justes

Últimament estic en mode Tonteries les Justes. Aquest és el meu nou àlies aquests dies: Nom Tonteries, Cognom Les Justes. I si hagués d’afegir un segon cognom… potser seria Responsabilitat Dubtosa. Tot i que ja estic en procés de canviar-lo. 😉

En aquest article comparteixo una reflexió honesta (amb humor inclòs) sobre què passa quan ens instal·lem en el victimisme sense adonar-nos-en.

No és una lliçó ni una solució màgica. És més aviat una clatellada suau que em dono a mi mateixa... per si a tu també et serveix.

Per què parlar del victimisme?

El victimisme no és només una actitud puntual. De vegades es converteix en una manera de viure, de relacionar-nos, de mirar el món. I tot i que en algun moment ens pot haver protegit o ajudat a demanar ajuda, si s’allarga massa pot acabar sent un fre per a la transformació emocional.

Suposo que, en el seu moment, va tenir sentit. Va servir per sobreviure quan no sabíem fer-ho d’una altra manera. O això m’agrada creure. Perquè si encara el fem servir, serà per alguna cosa. I això no està ni bé ni malament.

El problema no és haver passat per aquí. El problema potser és quedar-s’hi.

Com sé si encara estic allà?

Aquí tens algunes senyals que jo mateixa he reconegut (i segueixo reconeixent):

Em repeteixo les mateixes històries.

Frases com “tot em passa a mi”, “ja ho vaig intentar i no va funcionar”, “és que no puc”... Et sonen?

Espero que el canvi vingui de fora.

De vegades m’enxampo esperant que algú, alguna cosa o la vida canviïn les coses per mi.

I mentrestant… jo quieta.

Confonc responsabilitat amb culpa.

Quan em dic “és culpa meva”, m’enfonso. Però quan entenc que és responsabilitat meva, em moc..

Em molesta veure el victimisme en els altres.

I aquí em pillo: si m’irrita tant, alguna cosa meva hi ha. Perquè sí, els miralls són a tot arreu..

I ara què en faig, amb això?

La solució no és deixar de sentir. Ni exigir-se estar bé tot el temps. La clau és enxampar-se.

Deixar de justificar-me amb tanta elegància. Reconèixer:

“No és que no pugui. És que no vull. I això ja és una altra cosa.”

I si encara no vull canviar, també està bé.

Però que no em menteixi.

Perquè aquí comença el moviment.

una mirada més, sense receptes

No escric això perquè tingui cap veritat absoluta.

Ho escric perquè avui m’enxampo.

Perquè avui m’incomodo.

I perquè avui em baixo del drama... encara que sigui una estona.

Avui em recordo: Tonteries, les justes".

No és recepta, ni fòrmula màgica.

Només una mirada més.

Prova-te-la… o deixa-la passar.

Una abraçada, Sandra ❤️